Carta a una Dona Treballadora 2010

Mirando en los archivos más recónditos de mi PC, buscando, más que nada, imágenes para colocar de fondo de pantalla, encontré una carpeta llamada "redaccions". Se trataba de mis trabajos de la ESO. La abrí y ocurrió lo típico. Buscas una cosa en concreto en tu ordenador y lo terminas leyendo todo excepto lo que buscas, e incluso luego no recuerdas lo que querías hallar. Resulta que entre los trabajos encontré una redacción en catalán, "porqué yo soy prima hermana...de los cataluñenses...", que había presentado a un concurso de redacción de cartas, en honor de la mujer trabajadora. Es curioso leer estas cosas después de un tiempo, y ver como cambia tu forma de redactar. Te percatas de esos errores fatales que ahora solo verlos te hacen estremecer, casi casi como cuando escuchas la gran obra maestra de Josmar:

...pero no, tanto no!

He decidido subir la redacción, aunque quzá en unos segundos me arrepienta!

CARTA A UNA DONA TREBALLADORA

"Tot just en fa un any, d’allò, i et segueixo enyorant igual. De fet, les noies i jo l’enyorem moltíssim. La setmana passada, fent neteja, com cada dissabte, vaig trobar aquell àlbum tan maco que em vas regalar el dia de la meva graduació. Sí, aquell que té una fotografia nostra a la tapa! Que maca que hi surts! Feia molt de temps que el donava per perdut, aquest àlbum. No vaig dubtar en obrir-lo. Allà hi seguia la teva flor de safrà seca, aquella que un dia, al camp, vaig collir per a tu i vaig col·locar en la teva negra i brillant cabellera. Quin goig que feies! Vaig començar a passar les pagines una a una. Les primeres fotografies feien referència a quan tu i jo ens vam conèixer. Quins temps! Tu eres tan innocent, però alhora, tant madura i carismàtica! Recordo que aquell any al meu institut es va fer, al final de tercer d’ESO, un intercanvi amb el vostre institut, a l’Índia, però jo no hi vaig poder anar perquè m’operaven d’apendicitis. Però un preciós error va fer que en el moment en el qual us corresponia a vosaltres venir aquí, et quedessis penjada i em truquessin per preguntar-me si et podia acollir a casa durant dues setmanes. Vaig acceptar, es clar! Durant aquestes dues setmanes em vas ensenyar moltes coses sobre l’Índia, i sobretot de la situació de la dona en aquell país. Em vas dir que t’agradaria viure aquí, a Catalunya, que la dona estava molt més valorada. Em vas explicar que trobaves que els teus pares eren massa fanàtics en l’àmbit religiós, i que ja n’estaves farta, dels costums i de les tradicions de l’Índia. Abans de marxar, em vas donar el teu telèfon, i ens vam prometre que algun dia ens trucaríem. Un cop vas haver marxat, molts dies pensava en tu i en tot el que m’havies explicat. Un dia, el telèfon va sonar a una hora estranya, i màgia!: <<hola Sira!!>> <<Sira??>> <<Ah, ets tu mama, sí, ja compro jo el pa, petonets!!>>. Falsa alarma, falsa il·lusió. Però el telèfon tornà a sonar i el vaig despenjar. Una dolça veu parlant l’anglès amb un curiós accent, va cridar entusiasmada: <<Jaume, com van les coses?!>> Sí, eres tu. Aquell dia vam estar parlant força estona. Bé, de fet, aquell dia, i un altre, i un altre…No sé si era molt precipitat però crec que estava enamorant-me de tu. Un dia, en una d’aquestes converses, em vas explicar que el teu pare et buscava marit, i que no pensaves casar-t’hi. Que abans t’escaparies de casa. Va ser l’últim cop que vaig parlar amb tu per telèfon.

Sis mesos després, algú trucà a la aporta i jo, com sempre, m’afanyí a anar a obrir. Gairebé em desmaio! Però tu que hi feies aquí?! No m’ho podia creure. No vaig tenir temps  a preguntar, perquè tu ja t’havies acostat a mi i m’havies besat els llavis. Més tard m’adonaria dels blaus de la teva cara.

Amb tranquil·litat em vas explicar tots els fets. Senzillament el pare t’havia trobat definitivament marit i tu et negaves a casar-t’hi, i li deies que estaves enamorada, i que només et casaries amb una persona per amor, però aquesta no va ser la única causa que el pare s’ enfades, sinó que a més li vas dir que t’estaves proposant buscar feina, cosa que ell et va dir que tan sols era cosa d’homes i que ni se t’acudís. El pare et va pegar, i tu aquella mateixa nit vas agafar tots els teus estalvis i vas agafar el primer avió que es dirigia a Barcelona.

Des d’aquell dia vam començar a sortir junts. De moment vivies amb els meus pares i amb mi, però uns any més tard, vaig poder optar al meu primer lloc de treball i vam poder anar a viure de lloguer. Jo en vaig trobar, de feina, però a tu no et va resultar tant fàcil. Tot i tenir uns estudis superiors als meus, el fet de ser dona, i a més estrangera, no t’ ajudava pas. Així que mentre jo treballava, tu estudiaves genètica a la universitat. Tot i així, seguies buscant feina, però et rebutjaven a tot arreu. A poc a poc et vas anar adonant que aquí la dona tampoc està en igualtat de condicions que un home, i sobretot a l’hora de trobar feina. Tu en aquesta vida ja estaves farta que els homes et trepitgessin, però comparant la situació d’aquí amb la del teu país també vas comprendre que gràcies a la pressió de moltes dones que a través de la història han alçat la veu per fer-se sentir i fer que es respectin els seus drets, s’han anat aconseguint moltes millores, i això és un fet innegable.

El primer que vas fer va ser crear una web on les dones podien explicar les seves males experiències per culpa del masclisme. Una web on les dones podien recolzar-se unes a les altres, i on, encara que al principi va costar, van acabar havent-hi milers d’usuàries d’arreu del món. Més endavant vas començar a encapçalar manifestacions multitudinàries on per descomptat jo sempre t’hi acompanyava. A poc a poc les dones et començaven a admirar i a veure’t com a una líder. I t’ho mereixies. Vas començar a participar en mítings de diversos ajuntaments i també et vas dedicar a fer conferències i xerrades a les escoles i instituts sobre la infravaloració de les dones arreu del món. Vas començar a esdevenir una persona famosa. Fins i tot vas escriure un llibre.

Però la teva veu va travessar massa fronteres. La teva família era conscient del que estaves fent. Estaves completament en contra dels seus principis.

En un dels teus viatges a l’Índia, on hi vas anar juntament amb algunes de les teves col·laboradores de la web, teníeu programades una sèrie de reunions i conferències amb la intenció de convèncer les dones que la seva mala situació podia acabar, si entre totes elles es recolzaven i s’ajudaven les unes a les altres. Conscienciar-les que elles poden lluitar per a aquesta causa. Que són més fortes del que els homes els fan veure.

I va passar. Una multitud corria pels carrers. Tots eren homes. Anaven carregats de bidons amb gasolina. Només va caldre una petita flama i tot el local va esdevenir un castell de foc, un castell de mort.

I un any després d’aquesta gran tragèdia, ens hem trobat aquí per continuar la feina que aquesta gran persona va iniciar, lluitem i lluitarem pels drets de les dones. Jo, tot i ser un home, em comprometo a continuar la tasca que va iniciar la dona de la meva vida, i estic disposat a ajudar totes aquelles dones que han estat, són i seran víctimes del masclisme. Recordeu que juntes podeu.

Dones amb gran esperit inconformista que ara s’han unit per a poder canviar les seves vides.

Sira, t’estimo. No t’oblidarem mai."